Els cops de cap de ZP contra la paret basca

El Tribunal Constitucional espanyol ha admès a tràmit els recursos del govern de Zapatero i del PP contra la llei de consulta [pdf] que el passat 27 de juny va aprovar el parlament basc. L’admissió a tràmit també comporta la suspensió de la vigència de la llei, i això situa la celebració de la consulta a la societat basca anunciada pel lendakari per al proper 25 d’octubre en un escenari molt complicat.

De nou Zapatero, i amb ell el socialisme espanyol, tornen a donar-se cops de cap contra la paret basca. La no acceptació de l’anomenat Pla Ibarretxe en la primera legislatura de ZP té ara la continuació la impugnació al Tribunal Constitucional de la llei de consulta. De nou no s’admet que es pregunti al poble basc, que pateix un conflicte violent des de fa més de quaranta anys, quin és el futur que desitja. El radicalisme democràtic que Zapatero intenta exhibir davant la comunitat internacional en altres aspectes (com el reconeixement dels drets civils a parelles del mateix sexe, per exemple) es mostra com una façana de cartró pedra darrera la qual només hi ha el tradicional jacobinisme de l’esquerra espanyola.

El gir federal que el PSOE va anunciar al seu congrés de fa tot just dues setmanes sembla que tomba cap a la dreta. Però el més greu de tot plegat no és la violació als drets democràtics del poble basc que suposa la impugnació de la consulta, sinó que ZP no ofereix cap altra solució al conflicte polític i armat que viu el País Basc. Quina és l’alternativa a la consulta? La resposta del socialisme espanyol és el silenci. I amb el silenci, continua l’enfocament només policial i judicial de resolució del conflicte, que s’ha demostrat absolutament incapaç d’aconseguir una solució acceptada per totes les parts i basada en la dignitat de les persones i els drets democràtics.

Henkel i Pirelli, la cara i la creu

Ahir coneixíem la decisió de la direcció de Pirelli de no construir la nova planta de producció a Manresa i reduir la plantilla en 280 treballadors. Una decisió presa, segons l’empresa, per la reducció de les vendes d’automòbils i l’augment de les matèries primeres, malgrat les gestions realitzades tant pel conseller Huguet com pel ministre d’Indústria espanyol, Miguel Sebastián. No ens n’hem sortit, i haurem de reflexionar sobre com encarem aquestes situacions de cara al futur.

Si Pirelli, a Manresa, és la creu, Henkel Ibèrica a Malgrat n’és la cara. Després de l’anunci del tancament de la planta d’aquesta població del Maresme i del trasllat de la producció i dels treballadors a Montornès del Vallès per reduir els costos de producció, es va iniciar una negociació entre l’empresa i els representants dels treballadors que ahir va concloure amb bones notícies: una compensació d’entre 6.000 i 15.000 euros per als treballadors que continuïn a la planta de Montornès, la posada a disposició d’una línia d’autobusos per anar a la nova fàbrica i, entre altres condicions, una indemnització de 42 dies per any treballat per als treballadors que no vulguin traslladar-se a la fàbrica del Vallès.

La situació econòmica es preveu complicada probablement per als propers dos anys, i haurem d’enfortir-nos com a país per poder-hi fer front. Ahir el govern del Principat aprovava el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació, que ha de servir per ajudar a passar d’una economia basada en mà d’obra intensiva i poc qualificada a una economia del coneixement i de producció d’alt valor afegit. Des de l’entrada dels governs d’esquerres, s’ha reformulat la formació professional i, malgrat el llarg camí que queda per recórrer, hi ha hagut una adaptació important a la realitat socioeconòmica de cada territori i a les necessitats laborals del mercat. I finalment, s’ha avançat en el suport a les llars per fer front a les despeses d’accés i manteniment d’habitatges.

S’ha fet tot això amb un model de finançament que situa les finances de la Generalitat del Principat en una situació de precarietat absoluta davant les turbulències dels mercats financers, i que costa cada any, en forma d’espoli fiscal, el 9% del PIB de Catalunya. Caldrà afrontar la negociació del nou sistema de finançament amb la màxima ambició per aconseguir, dins els límits del sistema pactat a l’Estat per Mas i Zapatero, un augment de la capacitat pressupostària del govern de Catalunya, tot sabent que a la propera legislatura haurem de plantejar el concert econòmic com a solució a l’espoli i a la precarietat que patim. La intervenció de Joan Puigcercós aquest matí al Parlament ha anat en aquesta línia, i l’actuació política d’Esquerra també.

Balances fiscals: el culpable reconeix el crim

El govern espanyol, després de múltiples dilacions absolutament injustificades, ha presentat avui les balances fiscals entre les comunitats autònomes i l’estat. Es reconeix, doncs, no només el fet que els Països Catalans som contribuïdors nets a les arques de l’estat, sinó que aquests són els territoris (juntament amb Madrid, per l’anomenat factor de capitalitat) que més dèficit fiscal acumulen. Després de 300 anys d’espoli, el culpable reconeix el crim, però ja s’afanya a amagar-ho.

En primer lloc cal tenir present que, quan una persona reconeix un error, tendeix a fer-ho sempre en veu baixa i en privat. El govern espanyol, d’aquesta manera, ha decidit que el compromís de Zapatero a les Corts Espanyoles fos executat pel ministre Solbes i presentat pel secretari d’estat d’hisenda i pressupostos, Carlos Ocaña. La reducció progressiva del rang governamental dels protagonistes en l’afer ja ens indica quina ha estat l’actitud del govern espanyol en tota aquesta qüestió: amagar el cap sota l’ala, tornar-lo a amagar i, quan ja és ingestionable, reconèixer la realitat, amb la boca petita, la magnitud de la tragèdia.

La declaració de culpabilitat del govern espanyol estima el dèficit fiscal, en el cas del Principat de Catalunya, entre un 6,38% i un 8,70% del PIB, segons el mètode de càlcul. Evidentment, queda lluny del 9,8% estimat en l’informe del govern de la Generalitat de Catalunya presentat la setmana passada, però de tota manera és un reconeixement de l’espoli que patim i que precaritza el nostre benestar col·lectiu i limita la nostra prosperitat.

Però les balances fiscals situen les Illes Balears, el Principat i el País Valencià com els comunitats autònomes de l’estat espanyol que tenen més dèficit fiscal. Curiosament, coincideix amb els límits del nostre país i amb l’extensió del principal eix de progrés econòmic de l’estat, l’arc mediterrani. L’espoli fiscal, doncs, no només atempta contra el nostre benestar sinó que ho fa contra el desenvolupament econòmic de la zona més dinàmica de l’estat i una de les capdavanteres de la meditèrrània occidental.

Han reconegut que ens espolien. Però això no pot acabar amb una mera declaració i prou. Al contrari del que diu el ministre Solbes i sembla insinuar el conseller Castells, les balances fiscals són la dada fonamental a tenir en compte en la negociació el nou model de finançament. Perquè cal observar els crims comesos per fer justícia, per no parlar del possible rescabalament de tot l’espoli acumulat durant els darrers anys. Perquè es tracta que les decisions polítiques s’acostin el màxim polític a les decisions justes, oi?

Enquesta d’El Periódico: Esquerra recupera espai

L’enquesta que ha fet Gesop per a El Periódico i que surt publicada avui dóna per diferents lectures, algunes positives i d’altres no tant. Els aspectes que jo destacaria més, en una primera lectura, serien:

- Esquerra recupera terreny electoral. L’enquesta anterior, feta just després de les eleccions a les corts espanyoles, ens atorgava un 10,4% d’intenció directa de vot i un 11,8% de vot estimat. Ara pugem a un 11,5% d’intenció directa i a un 12,7% de vot estimat. A més, augmentem la fidelitat de vot d’un 65,7% a un 70,3%. Tot plegat ens aporta un resultat probable de 17-18 diputats.

- ICV i PSC s’estanquen: el PSC augmenta lleugerament el seu suport (un o dos diputats) a costa d’ICV (que també podria perdre un o dos diputats).

- Els partits d’esquerres, en el seu conjunt, podrien no formar majoria, però una majoria alternativa CiU-PP tampoc seria possible, ja que els dos o tres diputats que obtindria Ciutadans trastocarien el panorama parlamentari. Les aliances més probables serien una sociovergència o pacte CiU-ERC.

- Pel que fa a Esquerra, Puigcercós augmenta la seva valoració en el conjunt de l’electoral, assolint un 4,8 (una dècima més que al baròmetre anterior), com també ho fa Carod-Rovira (obté un 4,2 enfront del 4,0 anterior). Entre l’electorat d’Esquerra, Puigcercós obté un 6,3 i Carod-Rovira un 5,9.

- Entre els electors d’Esquerra, quan es pregunta a qui prefereixen de president, a Mas o a Montilla, és on hi ha la divisió més gran: un 39,6% prefereix a Montilla i un 42,6% a Mas. Això explica en bona part el debat polític existent entre la base electoral i militant d’Esquerra sobre la política d’aliances.

Els resultats de l’enquesta ens fan ser optimistes, sobretot davant els auguris intencionats que ens atorgaven, no fa gaires dies, un possible resultat d’11-12 diputats a les properes eleccions al parlament del Principat. Després de viure un procés de debat intern que ha estat presentat davant l’opinió pública com una carnisseria, i amb el record d’un mal resultat a les eleccions espanyoles, la recuperació d’Esquerra és un bon senyal que les coses, si es fan bé, donen bons resultats. Evidentment encara hi ha molta feina a fer, i per això la direcció d’Esquerra i el conjunt de la militància estem encetant la nova etapa amb més il·lusió, rigor, responsabilitat i treball que mai.

Per als qui estigueu més interessats, us recomano que la consulteu aquí.

El “manifiesto” per la imposició del castellà

El “manifiesto” que han impulsat a Espanya uns autoanomenats intel·lectuals contra la llengua catalana i la normalització del seu ús social és una prova que el racisme cultural perdura en el background polític d’una part important de la societat espanyola.

Volia fer una reflexió més extensa sobre aquesta qüestió, però avui he llegit a El Periòdico de Catalunya un article d’en Josep Maria Terricabras que diu tot el que jo volia expressar. Us el transcric a continuació.

La llengua, problema polític

De tant en tant, amb regularitat, apareixen manifestos sobre el suposat perill que comporta la presència normalitzada del català a Catalunya. Bé, la qüestió és justament el terme normalitzada, perquè el darrer manifest ens vol fer creure que el que és normal a Catalunya és que la gent sàpiga el castellà. M’ha costat decidir-me a fer aquest article perquè –ja ho he dit unes altres vegades– m’amoïna perdre el temps defensant obvietats. I és una obvietat –també estatutària– que la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem aprendre d’altres, per obligació o per devoció.

Ara bé, el manifest diu un parell de coses amb les quals estic molt d’acord: a) que el castellà té una boníssima salut arreu del món i que està ben arrelat a tot Espanya; b) que el problema de la llengua és un problema polític. Més enllà d’això, el meu desacord és total. El document conté incoherències i desconeixement. És una incohe- rència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya –¿no és un territori?– el castellà sigui l’únic idioma imposat. El desconeixement de la situació a Catalunya és monumental: si es fan elogis de la riquesa lingüística d’Espanya i si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s’afirma que ja s’han acabat “sobradament” les restriccions del català a Catalunya?

Però el document és molt revelador: s’inventa el concepte de “llengua política comuna”, el coneixement de la qual afavoreix (¿per què?) la democràcia. S’accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català. Les coses, doncs, estan clares: el que es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l’àmbit privat i de la cortesia. ¿I això no és imposició política i lingüística? 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intel.lectuals espanyols van per aquí.

Llibre recomanat: “La nació imaginada”, d’Arnau Gonzàlez

Hi ha llibres que si no existissin, algú els hauria d’escriure. Aquest és el cas de La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, que analitza la constitució del moviment polític i social que defensa la unitat i la independència dels Països Catalans durant els anys trenta del segle passat. Mig segle llarg després de Josep-Narcís Roca i Farreras, el primer teòric de l’independentisme progressista, i trenta anys abans de Joan Fuster, es produeixen les primeres formulacions i debats teòrics complets sobre la necessitat de la reunificació dels Països Catalans.

Aquest llibre analitza detalladament els debats, les discussions i els projectes que es desenvoluparen al llarg de la segona república, amb debats que sobreviuen avui en dia: la denominació de la nació, la suposada “ingerència” principatina al País Valencià i les Illes, la unitat de la llengua, etc. Més enllà del treball de l’Institut d’Estudis Catalans, descobrim els congressos de metges i arquitectes de tots els Països Catalans que es van celebrar, o la cooperació entre les editorials en llengua catalana entre els diferents territoris, una mostra d’una articulació social que avui reprenem amb institucions com l’IIVEE o la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster.

El buit que sovint hi ha en la història d’algunes corrents dins del catalanisme ara és una mica més petit, gràcies a aquesta publicació de l’Editorial Afers. Un llibre imprescindible pels qui construïm cada dia (o això intentem) els Països Catalans del futur  que, a més, ha rebut el Premi Prat de la Riba 2007 de l’IEC.

Protegim la vall de la riera de Pineda

Un any després de la constitució del nou govern a Pineda de Mar, format per PSC i ERC, un dels grans objectius, la contenció urbanística, comença a prendre forma. El ple del mes de juny va aprovar la suspensió de llicències urbanístiques a la zona de la vall de la riera, com a primer pas per canviar la seva consideració al Pla General, passant-la d’urbanitzable a no urbanitzable. D’aquesta manera, es dóna compliment al compromís d’Esquerra de Pineda de protegir la vall de la riera.

Evidentment, encara queda molt camí a fer, però aquest és un gran pas. Dibuixar el futur és actuar avui, i planificar les tasques a fer per una gestió integral de l’aigua, el tractament dels residus i la mobilitat. Aquestes actuacions a Pineda estan encapçalades per la regidora d’Esquerra, la Mònica Palacín, a qui cal felicitar per la feina feta i, sobretot, per la que està fent. I felicitar-nos tots els pinedencs, perquè aquestes actuacions ens fan pensar que el futur dels nostre municipi serà, de ben segur, molt millor que el present.

Spot de l’Acampada Jove 2008

Podeu comprar les vostres entrades aquí.

Som 13 milions

L’editorial d’El Temps d’aquesta setmana ens fa saber que, segons dades del nou padró, als Països Catalans hi vivim més de 13 milions de persones, dels quals més de 7 milions ho fan al Principat de Catalunya, més de 5 al País Valencià i més d’un a les Illes Balears. De tots aquests, més de 2.100.000 són immigrants sense nacionalitat espanyola o francesa.

Tenim un repte que cada vegada se’ns fa més visible: o incorporem aquests dos milions a la nació (en coneixement de la llengua, valors comuns, sentiment de futur compartit) o no hi haurà nació. Altres vegades, en circumstàncies pitjors, ho hem aconseguit i molts tenim arrels familiars fora dels Països Catalans. Ara és qüestió de voluntat. Per exemple, amb iniciatives com aquesta.

El proper 28 de juny, totes i tots al carrer per la llibertat sexual

El proper 28 de juny és el Dia Internacional de l’orgull Gai, Lesbià, Transexual i Bisexual, i hi ha diferents actes convocats als que us convido a assistir (per exemple, les jornades organitzades per les JERC-Maresme i Barcelonès Nord al matí a Badalona). D’entre tots, destaquen la manifestació de Barcelona, que sortirà a les 18:30 hores de la plaça Universitat, així com la que es convoca a València (a les 19:30h al Parterre).

Esquerra i les JERC serem presents a les marxes de Barcelona i València, així com també l’acte institucional de celebració que organitza la Generalitat de Catalunya (que no es va començar a fer fins que Esquerra va entrar a formar part del govern del Principat). A més, aquest any el dia de l’orgull coincideix amb els 10 anys de la sectorial LGTB d’Esquerra, que va començar, com ens recorda aquesta convocatòria, l’any 1998 de la mà de -entre molts d’altres- Josep Maria Orteu, Enric Martí i Jordi Rallo.